La traducció del castellà al català: una tradició aleatòria, Montserrat Bacardí

La història dels intercanvis translatius entre aquestes dues llengües tan properes marxa paral·lela a les vicissituds polítiques, econòmiques, socials, culturals... que han viscut. No és pas una relació contínua, ni sovint gaire fluida i, per descomptat, tampoc no és recíproca: si haguéssim de quantificar les traduccions que, al llarg dels segles, s'han dut a terme del castellà al català en comparació amb les que s'han fet del català al castellà, segurament ens quedaríem curts si ho deixéssim, per fer números rodons, en una proporció d'una a deu. Al castellà s'ha traslladat, de vegades amb un retard enorme, qualsevol tipus de text literari que presentés alguna mena d'interès, capital o atzarós, preeminent o anecdòtic. A l'inrevés, no costa gaire de rastrejar les versions, els traductors, les editorials, les dates de publicació... i, sobretot, resulta massa fàcil veure-hi els «motius»: els mòbils, la gènesi, les circumstàncies. Tot, molt concret i eventual. La història de la traducció del castellà al català és la suma d'un grapat d'iniciatives esparses, que, a més, sovint han tingut a favor els vents de l'avinentesa. No existeix, doncs, en un sentit rigorós, cap mena de tradició.

I del català al castellà? Es pot parlar de l'existència d'una tradició, d'un seguit de versions que, en les diverses èpoques, han divulgat els autors i els títols més rellevants de cada moment? Les lletres castellanes, se n'han fet prou ressò? De quins escriptors, de quines obres, qui s'hi ha acarat, quan, per què... són algunes de les nombroses preguntes que sorgeixen de seguida i que en aquesta ponència, per falta de temps, només podrem tractar d'una manera molt superficial, a vista d'ocell, presentant més dades que no pas conclusions.

Les grans obres de la literatura medieval catalana no van despertar gaire interès entre els homes de lletres, els possibles traductors castellans contemporanis, com tampoc no va succeir a l'inrevés, entre d'altres motius per un de ben simple: la minoria culta que llegia en una llengua normalment ho feia també en l'altra, de la mateixa manera que no els costava d'entendre's —per escrit o de paraula— amb un lisboeta o amb un genovès. Val a dir que en el pla de l’oralitat passava si fa no fa el mateix: sant Vicent Ferrer, al tombant del segle XIV amb el XV, predicava en català tant a la seva València nadiua com a Saragossa o a Bordeus, i arreu l'entenien, si més no suficientment per a congregar munions de persones deleroses de lliçons edificants. En aquest estat de coses influïa un tret de predisposició psicològica que, per desgràcia, es va perdre més tard. L'home medieval del Mediterrani i dels territoris propers —l'home, en suma, de la Romània— es considerava membre d'una comunitat de parlants de llengües vulgars germanes i molt similars, filles del llatí. El naixement dels estat - nació en el pas dels segles XV-XVI, i la seva progressiva consolidació en el segle XVI, va afeblir aquest vast sentiment de pertinença i va crear-ne de més reduïts: d'ara endavant els mercaders de Marsella i els de Nàpols ja no podrien entendre's amb la naturalitat amb què ho feien els seus avis. Recordem, d'altra banda, que les obres circulaven per mitjà de manuscrits escassos (la impremta no va aparèixer fins al segle XV) i que de vegades fins després de la mort de l'autor no es tenia notícia de l'existència dels originals.

Així, la primera traducció coneguda d'un llibre de Ramon Llull, l'Arbre de la ciència, data de 1663 (feia tres segles i mig que l'autor era mort), i no és fins quasi un segle més tard que surten a llum, totes a Palma, la del Blanquerna (1749), la del Llibre d'Amic e Amat (1749) i la del Fèlix o Llibre de meravelles (1750). De les grans cròniques medievals, la primera que va merèixer una versió castellana fou la de Bernat Desclot, el 1616, i, dos segles més tard, el Llibre dels fets de Jaume I (1848) i la de Ramon Muntaner (1860), totes dues traduïdes per Antoni de Bofarull, un dels intel·lectuals que excel·lí en la lenta recuperació del català literari. Tres traduccions diferents ens han pervingut del Llibre dels àngels de Francesc Eiximenis: dues d'anònimes, del 1516 i del 1641, i la tercera, del 1865, de Francesc Pelai Briz, un altre dels forjadors de la Renaixença. En canvi, de Lo somni de Bernat Metge coneixem tan sols dues traduccions, molt recents, degudes a Martí de Riquer (1985) i a Alfredo Darnell Gascou (1987). Així mateix, l'Espill de Jaume Roig no va ser traduït, complet, fins al 1950, per Ramon Miquel i Planas, com tampoc no ho va ser la poesia de Jordi de Sant Jordi fins al 1955, un altre cop en versió de Martí de Riquer. Per contra, Ausiàs Marc, l'escriptor medieval més traduït al castellà —i, segurament, el més imitat—, va merèixer dues versions distintes ja en el segle XVI, la primera de Baltasar de Romaní (1539) (abordada per encàrrec de Ferran d'Aragó, el duc de Calàbria) i la segona del poeta portuguès en llengua castellana Jorge de Montemayor (1560), les quals foren reimpreses diverses vegades fins al 1579. Després van transcórrer gairebé dos segles fins que no van tornar a ser publicades, el 1864, a Barcelona, a cura de Francesc Pelai Briz. D'aleshores ençà Marc ha temptat encara sis traductors més: Martí de Riquer (1941), Jesús Massip (1959), Juan Antonio Icardo (1973), Pere Gimferrer (1978), Rafael Farreres (1979) i Juan Ramón Masoliver (1985). Del Curial e Güelfa posseïm dues versions modernes (la novel·la fou editada per Rubió i Lluch el 1901): de Rafael Marquina (1920) i de Pere Gimferrer (1982). El Tirant lo Blanc va tenir més fortuna. La primera versió, anònima, és antiga, molt primerenca, del 1511 (l'original va aparèixer el 1490), i n'hi ha una altra de recent, del 1969, de Joan Francesc Vidal Jové.

Les giragonses de les versions d'Ausiàs Marc resulten paradigmàtiques de l'evolució general de les traduccions del català al castellà. Quan minva el conreu literari del català i, sobretot, la llengua perd prestigi, minven també les traduccions. De fet, pràcticament s'estronquen, fora d'algunes iniciatives aïllades, des de la segona meitat del segle XVI fins a la segona meitat del XIX, quan els primers renaixentistes s'adonen que poden esdevenir una arma de divulgació poderosa per al redreçament de la llengua i de la literatura catalanes.

De la producció literària dels segles XVI, XVII i XVIII, en bona part redescoberta i divulgada aquests darrers lustres, només tenim notícia de dues traduccions. Magí Pers i Ramona el 1862 va donar a conèixer en castellà la peça teatral de Francesc Fontanella Amor, firmesa i porfia. El 1860 Carlos Borromeo va traduir una selecció de poemes de Francesc Vicent Garcia acomboiada —sembla que era inevitable— d'«anécdotas y cuentos que se atribuyen á Vicente García, rector de Vallfogona».

El 1842 Pers i Ramona va editar el poema anònim Lo temple de la glòria acompanyat d'una traducció castellana, i quatre anys després, quan només en feia cinc que havia aparegut, una versió de Lo gaiter del Llobregat de Joaquim Rubió i Ors —manifest, tal vegada involuntari, a favor de la importància literària de Catalunya. El mateix any Francesc Pelai Briz va traduir-se ell mateix el poema popular La masia dels amors, com també ho féu Víctor Balaguer amb el drama exitós Los Pirineus (1892) i Lo romiatge de l'ànima (1897). Uns quants anys enrere, el 1878, Núñez de Arce i Ruíz de Aguilera, entre d'altres, ja havien traduït les seves reputades Tragèdies.

Al final del segle XIX, la irrupció de tres escriptors —Narcís Oller, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer— d'un talent considerable —o excepcional, en el cas de Verdaguer— i, alhora, popularíssims va capgirar aquesta tendència més o menys atzarosa. A les postrimeries del segle van començar a encuriosir els escriptors castellans, s'hi van relacionar i de la relació van sorgir uns vincles fecunds quant a les versions de les seves obres. De Narcís Oller en coneixem vuit, la majoria contemporànies (tret de la seva obra més extensa i ambiciosa, La febre d'or, apareguda el 1986), i, de Pilar Prim, dues de diferents: de Fernando Weyler (1916) i de Carlos Povo (1951). D'Àngel Guimerà, divuit, algunes reimpreses més d'una vegada des de 1890 fins a 1924, l'any del seu traspàs. La de Terra baixa de José Echegaray (qui també va emprendre la de La filla del mar i la de Maria Rosa), apareguda el 1896 —uns quants mesos abans que l'original—, assolia el 1948 la trentena edició; i van acarar-s'hi, a més, Nogueras Oller, el 1909, que en féu una versió novel·lada, i Francisco Madrid, el 1943. L'esclat de Jacint Verdaguer va avançar-se una mica al dels seus coetanis, arran de la traducció de Melcior de Palau, el 1878, d'un llarg poema que, un any abans, havia obtingut els honors dels Jocs Florals: L'Atlàntida. Sis versions més hem descobert d'aquesta obra, la més traduïda de tots els temps, des del mateix 1878, en què en va sortir a llum una altra, fins al 1967. Del conjunt del corpus verdaguerià hem trobat trenta-tres traduccions distintes i, d'un bon nombre d'obres, més d'una versió: quatre de la famosa Oda A Barcelona, tres d'Idil·lis i cants místics i del Canigó, dues de Lo somni de sant Joan, de San Francesc i del Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. Verdaguer és un dels comptats escriptors catalans —amb Rusiñol, Pla i Espriu— que ha merescut una col·lecció d'obres completes —més o menys completes— traslladades al castellà: «Colección de obras de Mosén Jacinto Verdaguer, con sus versiones castellanas», amb el text bilingüe, publicada la primera dècada del segle XX.

Passada l'admiració per aquestes tres grans figures de la Renaixença, s'enceta una nova època, que s'allarga fins ben entrada la postguerra, de contactes escadussers entre les dues literatures. Viuen, de fet, bastant d'esquena pel que fa a la producció contemporània, amb algunes excepcions. Com la de Santiago Rusiñol, de qui coneixem onze obres traduïdes, la majoria aparegudes les dues primeres dècades del segle; i de Fulls de la vida, dues versions en tan sols onze anys (1904 i 1915). Així mateix, cal destacar set trasllats de l'obra de Víctor Català, gairebé tots coetanis a la publicació de l'original. A més, Solitud ha estat traduïda dos cops: el 1907 per Francisco Javier García i el 1986 per Basilio Losada. Però, per exemple, de Joan Maragall, prototipus de l'intel·lectual compromès amb la germanor dels pobles hispànics, només n'hem pogut trobar quatre traduccions (com a llibres, s'entén, una altra cosa són les antologies), i totes ben recents: tres dels reivindicatius anys seixanta i l'Elogi de la paraula de 1986. D'altres literats modernistes i noucentistes —o neonoucentistes— de vàlua a penes van ser traduïts. En són una minsa excepció Les ales d'Ernestina de Prudenci Bertrana 1910), Per la vida de Pous i Pagès (1911), Servitud de Puig i Ferreter (s.d.) i Jacobé de Joaquim Ruyra (en un trasllat de Josep Carner, de 1909). Carner, Gaziel, Adrià Gual, Miquel Llor, Carles Soldevila o Francesc Trabal no van poder ser llegits en castellà abans de la guerra. Sí, en canvi, Eugeni d'Ors, que va despertar, com a Catalunya, fervors i recels en els cenacles de les lletres castellanes, i de qui Enrique Díez Canedo ben d'hora ja va traduir una selecció de proses, el 1905, mentre que Rafael Marquina va encarregar-se de la de La ben plantada (el 1911, el mateix any en què van aparèixer els articles a La Veu de Catalunya) i la de La vall de Josefat (1921). Encara n'hem descobert nou versions més, comptant les més recents, algunes de les quals són obra del mateix Eugeni d'Ors.

Carles Riba, J. V. Foix, Josep M. de Sagarra o Josep Pla pràcticament van començar a ser traduïts a la postguerra, els anys cinquanta. Riba, en aquesta dècada, va veure traslladades les Elegies de Bierville, Salvatge cor i un recull de la seva Obra poética a càrrec d'Alfonso Costafreda, Paulina Crusat i Rafael Santos Torroella. Les Elegies van ser reescrites un altre cop per Ramón Gallart el 1982, i el 1987 José Agustín Goytisolo va girar Del joc i del foc. Dels anys seixanta daten les primeres traduccions de Foix: una antologia d'Enrique Badosa (1963), reimpresa i ampliada diverses vegades. Jaime Ferrán va publicar-ne una altra el 1987. En aquesta dècada, la dels vuitanta, en van sortir a llum noves versions de llibres esparsos, de Juan Ramon Masoliver i de José Agustín Goytisolo; la darrera, la de Sol, i de dol de Manuel Longares (1993). La prosa de Sagarra ha tingut més fortuna en llengua castellana que no pas el teatre o la poesia. El 1929 l'aparició d'All i salobre va provocar un autèntic rebombori en el món literari català, i l'any següent en va sortir impresa la versió de Rafael Marquina. Posteriorment, ja sota la dictadura franquista, la de La ruta blava (1942), Els ocells amics (1953), les Memòries (1957) i Vida privada (1966), aquesta última a cura de dos torsimnays de luxe: José Agustín Goytisolo i Manuel Vázquez Montalbán. Quant al teatre, només tenim notícia d'una adaptació de José María Pemán de La ferida lluminosa (1964); i, quant a la poesia, d'una compilació de C. Martí Farreras (1973). El nombre de traduccions de Josep Pla ha augmentat molt aquestes darreres dècades perquè el 1988 va començar a editar-se la «Biblioteca Josep Pla» de versions castellanes. De la Vida de Manolo contada per ell mateix, ja n'havia sortit una el 1930 de Juan Chabás, i ens en consta una altra del mateix Josep Pla (1946) i una del poeta Joan Vinyoli (1989). La primera de la postguerra, no d'ell mateix, fou la de Néstor Luján d'El carrer estret (1952). Els anys cinquanta en van aparèixer tres més, una tan sols els anys seixanta, tres més els setanta, deu la dècada dels vuitanta i incomptables reedicions al llarg de la dels noranta —moltes a l'entorn de 1997, en escaure's el centenari del naixement.

Llorenç Villalonga, nascut el mateix any que Pla, però d'obra més tardana, tampoc no va començar a ser conegut en castellà regularment fins als anys vuitanta, a recer de la publicació de l'obra catalana, per bé que alguns títols, com el mític Bearn, abans havien estat redactats en castellà. Un cas similar és el de Sebastià Juan Arbó, autotraduït sovint, però en dates més reculades, els anys quaranta i cinquanta, i amb freqüència sota els auspicis de la casa editora del seu amic Josep Janés. Xavier Benguerel també va traduir-se més d'un cop ell mateix, sobretot la dècada dels setanta, en què va atènyer, amb la versió d'Icària, Icària (Premi Planeta 1974), unes xifres de vendes remarcables (vint-i-set edicions el 1988). Aloma, de Mercè Rodoreda, ha estat objecte de dues versions (1971, 1982).

Quant a la poesia d'aquesta generació «sacrificada», segons la designació de Joan Fuster,⁽¹⁾ val la pena considerar els casos d'Agustí Bartra i de Salvador Espriu. Bartra quasi sempre va esdevenir intèrpret de la pròpia obra (en nou de les deu traduccions que coneixem) i bona part va publicar-la a Mèxic, on va exiliar-se i va romandre trenta anys. D'Espriu hem localitzat vint-i-dues versions diferents, a part dels quatre volums de prosa completa, en edició bilingüe (1985), i dels tres de poesia (trucats: havien de ser cinc) (1980-1981). Ariadna al laberint grotesc ha merescut dues transposicions, ben a tocar l'una de l'altra (1986 i 1987), com també el gran poema de la guerra civil espanyola La pell de brau (1964 i 1968), llegit sovint en clau antifranquista.

Cap al final dels seixanta va obrir-se una escletxa valuosa per a les traduccions del català al castellà: l'editorial Polígrafa va encetar una col·lecció destinada només a aquest tipus d'obres, «La Senda». Dues més van veure la llum els anys vuitanta: «Biblioteca de Cultura Catalana», coeditada per Alianza Editorial i Enciclopèdia Catalana, i «Marca Hispánica», sota les Edicions del Mall. Val a dir que cap de les tres no va ultrapassar la vintena de títols, però van servir de tribuna per a la difusió d'una literatura cenyida fins aleshores, després de trenta anys de dictadura, a cercles restringits.

Ho corrobora, en part, l'eclosió que va produir-se la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta. A part dels casos al·ludits, des d'aleshores el públic de parla castellana ha tingut accés a una part considerable de l'obra de Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas, Joan Brossa, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Terenci Moix, Robert Saladrigas, Montserrat Roig, Jesús Moncada, Carme Riera, Jaume Cabré, Josep M. Benet i Jornet, Quim Monzó, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Imma Monsó o Sergi Belbel. D'altra banda, l'anomenada literatura de gènere ha gaudit d'una acceptació avantatjosa i ha estat força traduïda la novel·la negra (Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Ferran Torrent...) i la novel·la eròtica (Ofèlia Dracs, Josep Bras, Maria Jaén...). Igualment, resulten gairebé incomptables les traduccions de llibres infantils i juvenils: alguns autors, com Josep Albanell o Mercè Company, entre molts altres, han estat traslladats al castellà sistemàticament.

Fora d'alguns casos concrets, no disposem de gaire informació —ni d'estudis de cap mena— sobre el tiratge i la difusió de les traduccions, sobre la repercussió que han tingut entre el públic castellà o sobre si han exercit el paper de «pont» per a les versions a d'altres llengües que els correspondria. Per contra, molts dels traductors, sobretot els més allunyats en el temps, han sobresortit en algun camp de les lletres —castellanes o catalanes mateix—, encara que tampoc no ha esta prou examinada la seva aportació en aquest àmbit. En qualsevol cas, som davant d'un material ingent que reclama investigacions de molts tipus. Aquí amb prou feines n'hem pogut presentar una sinopsi esfilagarsada.

NOTES

(1) Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. 7a ed. Barcelona: Curial, 1985, p. 339.

BIBLIOGRAFIA

BACARDÍ, Montserrat, «Alfonso Costafreda, traductor de Carles Riba», a Actas del congreso «Jaime Gil de Biedma y su generación poética», Saragossa, Gobierno de Aragón, 1996, v. II, pp. 273-280.
——, «Les traduccions de la poesia de Carles Riba al castellà», a Actes del II Congrés Internacional sobre Traducció. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 1997, pp. 425-435.
BASTONS, Carles, «Difusió i recepció de Jacinto Verdaguer en el món hispànic», a Verdaguer. Un geni poètic. Catàleg de l’exposició commemorativa del centenari de la mort de Jacint Verdaguer (1902-2002), Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2002, pp. 143-151.
BROCH, Àlex, «Relació i difusió culturals, accions davant d'un repte concret», Serra d'Or 326 (novembre 1986), pp. 41-44.
COTONER CERDÓ, Luisa, «Las traducciones de los poetas de la «Escuela de Barcelona», notas de asedio», Quimera 222 (novembre 2002), pp. 49-65.
LÓPEZ ESTRADA, Francisco, «El Tirante castellano de 1511 y los libros de viajes», a Actes del Symposion Tirant lo Blanc. Barcelona, Quaderns Crema, 1993, pp. 441-470.
MARTINES, Vicent, El Tirant políglota. Estudi sobre el Tirant lo Blanch a partir de les seues traduccions espanyola, italiana i francesa dels segles XVI-XVII. Barcelona, Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.
MARTORI, Joan, La projecció d’Àngel Guimerà a Madrid (1891-1924), Barcelona, Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.
PAGÈS, Amadeu, «Influència d’Ausiàs March sobre les literatures catalana i castellana», Ausiàs March i els seus predecessors, València, Alfons el Magnànim, 1990, pp. 377-405.
PINYOL I TORRENTS, Ramon, «La difusió internacional de Verdaguer», Nexus 29 (desembre 2002), pp. 66-79.
POMAR, Jaume, La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga, Palma de Mallorca, Moll, 1995.
RIERA I SANS, Jaume, «Catàleg d’obres en català traduïdes en castellà durant els segles XIV i XV», a Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, València / Barcelona, Institut de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, v. VIII, pp. 699-709.
RIQUER, Martí de, Traducciones castellanas de Ausias March en la edad de oro, Barcelona, Instituto Español de Estudios Mediterráneos, 1946.
——, «La difusió del Tirant lo Blanc», a Aproximació al Tirant lo Blanc. Barcelona, Quaderns Crema, 1990, pp. 241-248.
ROMAGUERA I RUBIÓ, Joaquim, «Traduccions entre llengües de l’estat espanyol», Revista de Catalunya 21 (juliol-agost 1988), pp. 135-142.
TORRENT I FÀBREGAS, Joan, «Projecció de L’Atlàntida més enllà dels Països Catalans», a Jacint Verdaguer en el centenari de L’Atlàntida, Barcelona, Fundació Carulla Font, 1977, pp. 76-94.
«Translations of Mercè Rodoreda's Works», Catalan Writing 11 (1993), pp. 42-47.



	2007		LA TRADUCCIÓ DEL CASTELLÀ AL CATALÀ: UNA TRADICIÓ ALEATÒRIA Montserrat Bacardí Departament de Traducció Universitat Autònoma de Barcelona
	La història dels intercanvis translatius entre aquestes dues llengües tan properes marxa paral·lela a les vicissituds polítiques, econòmiques, socials, culturals... que han viscut. No és pas una relació contínua, ni sovint gaire fluida i, per descomptat, tampoc no és recíproca: si haguéssim de quantificar les traduccions que, al llarg dels segles, s'han dut a terme del castellà al català en comparació amb les que s'han fet del català al castellà, segurament ens quedaríem curts si ho deixéssim, per fer números rodons, en una proporció d'una a deu. Al castellà s'ha traslladat, de vegades amb un retard enorme, qualsevol tipus de text literari que presentés alguna mena d'interès, capital o atzarós, preeminent o anecdòtic. A l'inrevés, no costa gaire de rastrejar les versions, els traductors, les editorials, les dates de publicació... i, sobretot, resulta massa fàcil veure-hi els «motius»: els mòbils, la gènesi, les circumstàncies. Tot, molt concret i eventual. La història de la traducció del castellà al català és la suma d'un grapat d'iniciatives esparses, que, a més, sovint han tingut a favor els vents de l'avinentesa. No existeix, doncs, en un sentit rigorós, cap mena de tradició. I del català al castellà? Es pot parlar de l'existència d'una tradició, d'un seguit de versions que, en les diverses èpoques, han divulgat els autors i els títols més rellevants de cada moment? Les lletres castellanes, se n'han fet prou ressò? De quins escriptors, de quines obres, qui s'hi ha acarat, quan, per què... són algunes de les nombroses preguntes que sorgeixen de seguida i que en aquesta ponència, per falta de temps, només podrem tractar d'una manera molt superficial, a vista d'ocell, presentant més dades que no pas conclusions. Les grans obres de la literatura medieval catalana no van despertar gaire interès entre els homes de lletres, els possibles traductors castellans contemporanis, com tampoc no va succeir a l'inrevés, entre d'altres motius per un de ben simple: la minoria culta que llegia en una llengua normalment ho feia també en l'altra, de la mateixa manera que no els costava d'entendre's —per escrit o de paraula— amb un lisboeta o amb un genovès. Val a dir que en el pla de l’oralitat passava si fa no fa el mateix: sant Vicent Ferrer, al tombant del segle XIV amb el XV, predicava en català tant a la seva València nadiua com a Saragossa o a Bordeus, i arreu l'entenien, si més no suficientment per a congregar munions de persones deleroses de lliçons edificants. En aquest estat de coses influïa un tret de predisposició psicològica que, per desgràcia, es va perdre més tard. L'home medieval del Mediterrani i dels territoris propers —l'home, en suma, de la Romània— es considerava membre d'una comunitat de parlants de llengües vulgars germanes i molt similars, filles del llatí. El naixement dels estat - nació en el pas dels segles XV-XVI, i la seva progressiva consolidació en el segle XVI, va afeblir aquest vast sentiment de pertinença i va crear-ne de més reduïts: d'ara endavant els mercaders de Marsella i els de Nàpols ja no podrien entendre's amb la naturalitat amb què ho feien els seus avis. Recordem, d'altra banda, que les obres circulaven per mitjà de manuscrits escassos (la impremta no va aparèixer fins al segle XV) i que de vegades fins després de la mort de l'autor no es tenia notícia de l'existència dels originals. Així, la primera traducció coneguda d'un llibre de Ramon Llull, l'Arbre de la ciència, data de 1663 (feia tres segles i mig que l'autor era mort), i no és fins quasi un segle més tard que surten a llum, totes a Palma, la del Blanquerna (1749), la del Llibre d'Amic e Amat (1749) i la del Fèlix o Llibre de meravelles (1750). De les grans cròniques medievals, la primera que va merèixer una versió castellana fou la de Bernat Desclot, el 1616, i, dos segles més tard, el Llibre dels fets de Jaume I (1848) i la de Ramon Muntaner (1860), totes dues traduïdes per Antoni de Bofarull, un dels intel·lectuals que excel·lí en la lenta recuperació del català literari. Tres traduccions diferents ens han pervingut del Llibre dels àngels de Francesc Eiximenis: dues d'anònimes, del 1516 i del 1641, i la tercera, del 1865, de Francesc Pelai Briz, un altre dels forjadors de la Renaixença. En canvi, de Lo somni de Bernat Metge coneixem tan sols dues traduccions, molt recents, degudes a Martí de Riquer (1985) i a Alfredo Darnell Gascou (1987). Així mateix, l'Espill de Jaume Roig no va ser traduït, complet, fins al 1950, per Ramon Miquel i Planas, com tampoc no ho va ser la poesia de Jordi de Sant Jordi fins al 1955, un altre cop en versió de Martí de Riquer. Per contra, Ausiàs Marc, l'escriptor medieval més traduït al castellà —i, segurament, el més imitat—, va merèixer dues versions distintes ja en el segle XVI, la primera de Baltasar de Romaní (1539) (abordada per encàrrec de Ferran d'Aragó, el duc de Calàbria) i la segona del poeta portuguès en llengua castellana Jorge de Montemayor (1560), les quals foren reimpreses diverses vegades fins al 1579. Després van transcórrer gairebé dos segles fins que no van tornar a ser publicades, el 1864, a Barcelona, a cura de Francesc Pelai Briz. D'aleshores ençà Marc ha temptat encara sis traductors més: Martí de Riquer (1941), Jesús Massip (1959), Juan Antonio Icardo (1973), Pere Gimferrer (1978), Rafael Farreres (1979) i Juan Ramón Masoliver (1985). Del Curial e Güelfa posseïm dues versions modernes (la novel·la fou editada per Rubió i Lluch el 1901): de Rafael Marquina (1920) i de Pere Gimferrer (1982). El Tirant lo Blanc va tenir més fortuna. La primera versió, anònima, és antiga, molt primerenca, del 1511 (l'original va aparèixer el 1490), i n'hi ha una altra de recent, del 1969, de Joan Francesc Vidal Jové. Les giragonses de les versions d'Ausiàs Marc resulten paradigmàtiques de l'evolució general de les traduccions del català al castellà. Quan minva el conreu literari del català i, sobretot, la llengua perd prestigi, minven també les traduccions. De fet, pràcticament s'estronquen, fora d'algunes iniciatives aïllades, des de la segona meitat del segle XVI fins a la segona meitat del XIX, quan els primers renaixentistes s'adonen que poden esdevenir una arma de divulgació poderosa per al redreçament de la llengua i de la literatura catalanes. De la producció literària dels segles XVI, XVII i XVIII, en bona part redescoberta i divulgada aquests darrers lustres, només tenim notícia de dues traduccions. Magí Pers i Ramona el 1862 va donar a conèixer en castellà la peça teatral de Francesc Fontanella Amor, firmesa i porfia. El 1860 Carlos Borromeo va traduir una selecció de poemes de Francesc Vicent Garcia acomboiada —sembla que era inevitable— d'«anécdotas y cuentos que se atribuyen á Vicente García, rector de Vallfogona». El 1842 Pers i Ramona va editar el poema anònim Lo temple de la glòria acompanyat d'una traducció castellana, i quatre anys després, quan només en feia cinc que havia aparegut, una versió de Lo gaiter del Llobregat de Joaquim Rubió i Ors —manifest, tal vegada involuntari, a favor de la importància literària de Catalunya. El mateix any Francesc Pelai Briz va traduir-se ell mateix el poema popular La masia dels amors, com també ho féu Víctor Balaguer amb el drama exitós Los Pirineus (1892) i Lo romiatge de l'ànima (1897). Uns quants anys enrere, el 1878, Núñez de Arce i Ruíz de Aguilera, entre d'altres, ja havien traduït les seves reputades Tragèdies. Al final del segle XIX, la irrupció de tres escriptors —Narcís Oller, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer— d'un talent considerable —o excepcional, en el cas de Verdaguer— i, alhora, popularíssims va capgirar aquesta tendència més o menys atzarosa. A les postrimeries del segle van començar a encuriosir els escriptors castellans, s'hi van relacionar i de la relació van sorgir uns vincles fecunds quant a les versions de les seves obres. De Narcís Oller en coneixem vuit, la majoria contemporànies (tret de la seva obra més extensa i ambiciosa, La febre d'or, apareguda el 1986), i, de Pilar Prim, dues de diferents: de Fernando Weyler (1916) i de Carlos Povo (1951). D'Àngel Guimerà, divuit, algunes reimpreses més d'una vegada des de 1890 fins a 1924, l'any del seu traspàs. La de Terra baixa de José Echegaray (qui també va emprendre la de La filla del mar i la de Maria Rosa), apareguda el 1896 —uns quants mesos abans que l'original—, assolia el 1948 la trentena edició; i van acarar-s'hi, a més, Nogueras Oller, el 1909, que en féu una versió novel·lada, i Francisco Madrid, el 1943. L'esclat de Jacint Verdaguer va avançar-se una mica al dels seus coetanis, arran de la traducció de Melcior de Palau, el 1878, d'un llarg poema que, un any abans, havia obtingut els honors dels Jocs Florals: L'Atlàntida. Sis versions més hem descobert d'aquesta obra, la més traduïda de tots els temps, des del mateix 1878, en què en va sortir a llum una altra, fins al 1967. Del conjunt del corpus verdaguerià hem trobat trenta-tres traduccions distintes i, d'un bon nombre d'obres, més d'una versió: quatre de la famosa Oda A Barcelona, tres d'Idil·lis i cants místics i del Canigó, dues de Lo somni de sant Joan, de San Francesc i del Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. Verdaguer és un dels comptats escriptors catalans —amb Rusiñol, Pla i Espriu— que ha merescut una col·lecció d'obres completes —més o menys completes— traslladades al castellà: «Colección de obras de Mosén Jacinto Verdaguer, con sus versiones castellanas», amb el text bilingüe, publicada la primera dècada del segle XX. Passada l'admiració per aquestes tres grans figures de la Renaixença, s'enceta una nova època, que s'allarga fins ben entrada la postguerra, de contactes escadussers entre les dues literatures. Viuen, de fet, bastant d'esquena pel que fa a la producció contemporània, amb algunes excepcions. Com la de Santiago Rusiñol, de qui coneixem onze obres traduïdes, la majoria aparegudes les dues primeres dècades del segle; i de Fulls de la vida, dues versions en tan sols onze anys (1904 i 1915). Així mateix, cal destacar set trasllats de l'obra de Víctor Català, gairebé tots coetanis a la publicació de l'original. A més, Solitud ha estat traduïda dos cops: el 1907 per Francisco Javier García i el 1986 per Basilio Losada. Però, per exemple, de Joan Maragall, prototipus de l'intel·lectual compromès amb la germanor dels pobles hispànics, només n'hem pogut trobar quatre traduccions (com a llibres, s'entén, una altra cosa són les antologies), i totes ben recents: tres dels reivindicatius anys seixanta i l'Elogi de la paraula de 1986. D'altres literats modernistes i noucentistes —o neonoucentistes— de vàlua a penes van ser traduïts. En són una minsa excepció Les ales d'Ernestina de Prudenci Bertrana 1910), Per la vida de Pous i Pagès (1911), Servitud de Puig i Ferreter (s.d.) i Jacobé de Joaquim Ruyra (en un trasllat de Josep Carner, de 1909). Carner, Gaziel, Adrià Gual, Miquel Llor, Carles Soldevila o Francesc Trabal no van poder ser llegits en castellà abans de la guerra. Sí, en canvi, Eugeni d'Ors, que va despertar, com a Catalunya, fervors i recels en els cenacles de les lletres castellanes, i de qui Enrique Díez Canedo ben d'hora ja va traduir una selecció de proses, el 1905, mentre que Rafael Marquina va encarregar-se de la de La ben plantada (el 1911, el mateix any en què van aparèixer els articles a La Veu de Catalunya) i la de La vall de Josefat (1921). Encara n'hem descobert nou versions més, comptant les més recents, algunes de les quals són obra del mateix Eugeni d'Ors. Carles Riba, J. V. Foix, Josep M. de Sagarra o Josep Pla pràcticament van començar a ser traduïts a la postguerra, els anys cinquanta. Riba, en aquesta dècada, va veure traslladades les Elegies de Bierville, Salvatge cor i un recull de la seva Obra poética a càrrec d'Alfonso Costafreda, Paulina Crusat i Rafael Santos Torroella. Les Elegies van ser reescrites un altre cop per Ramón Gallart el 1982, i el 1987 José Agustín Goytisolo va girar Del joc i del foc. Dels anys seixanta daten les primeres traduccions de Foix: una antologia d'Enrique Badosa (1963), reimpresa i ampliada diverses vegades. Jaime Ferrán va publicar-ne una altra el 1987. En aquesta dècada, la dels vuitanta, en van sortir a llum noves versions de llibres esparsos, de Juan Ramon Masoliver i de José Agustín Goytisolo; la darrera, la de Sol, i de dol de Manuel Longares (1993). La prosa de Sagarra ha tingut més fortuna en llengua castellana que no pas el teatre o la poesia. El 1929 l'aparició d'All i salobre va provocar un autèntic rebombori en el món literari català, i l'any següent en va sortir impresa la versió de Rafael Marquina. Posteriorment, ja sota la dictadura franquista, la de La ruta blava (1942), Els ocells amics (1953), les Memòries (1957) i Vida privada (1966), aquesta última a cura de dos torsimnays de luxe: José Agustín Goytisolo i Manuel Vázquez Montalbán. Quant al teatre, només tenim notícia d'una adaptació de José María Pemán de La ferida lluminosa (1964); i, quant a la poesia, d'una compilació de C. Martí Farreras (1973). El nombre de traduccions de Josep Pla ha augmentat molt aquestes darreres dècades perquè el 1988 va començar a editar-se la «Biblioteca Josep Pla» de versions castellanes. De la Vida de Manolo contada per ell mateix, ja n'havia sortit una el 1930 de Juan Chabás, i ens en consta una altra del mateix Josep Pla (1946) i una del poeta Joan Vinyoli (1989). La primera de la postguerra, no d'ell mateix, fou la de Néstor Luján d'El carrer estret (1952). Els anys cinquanta en van aparèixer tres més, una tan sols els anys seixanta, tres més els setanta, deu la dècada dels vuitanta i incomptables reedicions al llarg de la dels noranta —moltes a l'entorn de 1997, en escaure's el centenari del naixement. Llorenç Villalonga, nascut el mateix any que Pla, però d'obra més tardana, tampoc no va començar a ser conegut en castellà regularment fins als anys vuitanta, a recer de la publicació de l'obra catalana, per bé que alguns títols, com el mític Bearn, abans havien estat redactats en castellà. Un cas similar és el de Sebastià Juan Arbó, autotraduït sovint, però en dates més reculades, els anys quaranta i cinquanta, i amb freqüència sota els auspicis de la casa editora del seu amic Josep Janés. Xavier Benguerel també va traduir-se més d'un cop ell mateix, sobretot la dècada dels setanta, en què va atènyer, amb la versió d'Icària, Icària (Premi Planeta 1974), unes xifres de vendes remarcables (vint-i-set edicions el 1988). Aloma, de Mercè Rodoreda, ha estat objecte de dues versions (1971, 1982). Quant a la poesia d'aquesta generació «sacrificada», segons la designació de Joan Fuster,⁽¹⁾ val la pena considerar els casos d'Agustí Bartra i de Salvador Espriu. Bartra quasi sempre va esdevenir intèrpret de la pròpia obra (en nou de les deu traduccions que coneixem) i bona part va publicar-la a Mèxic, on va exiliar-se i va romandre trenta anys. D'Espriu hem localitzat vint-i-dues versions diferents, a part dels quatre volums de prosa completa, en edició bilingüe (1985), i dels tres de poesia (trucats: havien de ser cinc) (1980-1981). Ariadna al laberint grotesc ha merescut dues transposicions, ben a tocar l'una de l'altra (1986 i 1987), com també el gran poema de la guerra civil espanyola La pell de brau (1964 i 1968), llegit sovint en clau antifranquista. Cap al final dels seixanta va obrir-se una escletxa valuosa per a les traduccions del català al castellà: l'editorial Polígrafa va encetar una col·lecció destinada només a aquest tipus d'obres, «La Senda». Dues més van veure la llum els anys vuitanta: «Biblioteca de Cultura Catalana», coeditada per Alianza Editorial i Enciclopèdia Catalana, i «Marca Hispánica», sota les Edicions del Mall. Val a dir que cap de les tres no va ultrapassar la vintena de títols, però van servir de tribuna per a la difusió d'una literatura cenyida fins aleshores, després de trenta anys de dictadura, a cercles restringits. Ho corrobora, en part, l'eclosió que va produir-se la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta. A part dels casos al·ludits, des d'aleshores el públic de parla castellana ha tingut accés a una part considerable de l'obra de Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas, Joan Brossa, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Terenci Moix, Robert Saladrigas, Montserrat Roig, Jesús Moncada, Carme Riera, Jaume Cabré, Josep M. Benet i Jornet, Quim Monzó, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Imma Monsó o Sergi Belbel. D'altra banda, l'anomenada literatura de gènere ha gaudit d'una acceptació avantatjosa i ha estat força traduïda la novel·la negra (Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Ferran Torrent...) i la novel·la eròtica (Ofèlia Dracs, Josep Bras, Maria Jaén...). Igualment, resulten gairebé incomptables les traduccions de llibres infantils i juvenils: alguns autors, com Josep Albanell o Mercè Company, entre molts altres, han estat traslladats al castellà sistemàticament. Fora d'alguns casos concrets, no disposem de gaire informació —ni d'estudis de cap mena— sobre el tiratge i la difusió de les traduccions, sobre la repercussió que han tingut entre el públic castellà o sobre si han exercit el paper de «pont» per a les versions a d'altres llengües que els correspondria. Per contra, molts dels traductors, sobretot els més allunyats en el temps, han sobresortit en algun camp de les lletres —castellanes o catalanes mateix—, encara que tampoc no ha esta prou examinada la seva aportació en aquest àmbit. En qualsevol cas, som davant d'un material ingent que reclama investigacions de molts tipus. Aquí amb prou feines n'hem pogut presentar una sinopsi esfilagarsada. NOTES (1) Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. 7a ed. Barcelona: Curial, 1985, p. 339. BIBLIOGRAFIA BACARDÍ, Montserrat, «Alfonso Costafreda, traductor de Carles Riba», a Actas del congreso «Jaime Gil de Biedma y su generación poética», Saragossa, Gobierno de Aragón, 1996, v. II, pp. 273-280. ——, «Les traduccions de la poesia de Carles Riba al castellà», a Actes del II Congrés Internacional sobre Traducció. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 1997, pp. 425-435. BASTONS, Carles, «Difusió i recepció de Jacinto Verdaguer en el món hispànic», a Verdaguer. Un geni poètic. Catàleg de l’exposició commemorativa del centenari de la mort de Jacint Verdaguer (1902-2002), Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2002, pp. 143-151. BROCH, Àlex, «Relació i difusió culturals, accions davant d'un repte concret», Serra d'Or 326 (novembre 1986), pp. 41-44. COTONER CERDÓ, Luisa, «Las traducciones de los poetas de la «Escuela de Barcelona», notas de asedio», Quimera 222 (novembre 2002), pp. 49-65. LÓPEZ ESTRADA, Francisco, «El Tirante castellano de 1511 y los libros de viajes», a Actes del Symposion Tirant lo Blanc. Barcelona, Quaderns Crema, 1993, pp. 441-470. MARTINES, Vicent, El Tirant políglota. Estudi sobre el Tirant lo Blanch a partir de les seues traduccions espanyola, italiana i francesa dels segles XVI-XVII. Barcelona, Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997. MARTORI, Joan, La projecció d’Àngel Guimerà a Madrid (1891-1924), Barcelona, Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. PAGÈS, Amadeu, «Influència d’Ausiàs March sobre les literatures catalana i castellana», Ausiàs March i els seus predecessors, València, Alfons el Magnànim, 1990, pp. 377-405. PINYOL I TORRENTS, Ramon, «La difusió internacional de Verdaguer», Nexus 29 (desembre 2002), pp. 66-79. POMAR, Jaume, La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga, Palma de Mallorca, Moll, 1995. RIERA I SANS, Jaume, «Catàleg d’obres en català traduïdes en castellà durant els segles XIV i XV», a Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, València / Barcelona, Institut de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, v. VIII, pp. 699-709. RIQUER, Martí de, Traducciones castellanas de Ausias March en la edad de oro, Barcelona, Instituto Español de Estudios Mediterráneos, 1946. ——, «La difusió del Tirant lo Blanc», a Aproximació al Tirant lo Blanc. Barcelona, Quaderns Crema, 1990, pp. 241-248. ROMAGUERA I RUBIÓ, Joaquim, «Traduccions entre llengües de l’estat espanyol», Revista de Catalunya 21 (juliol-agost 1988), pp. 135-142. TORRENT I FÀBREGAS, Joan, «Projecció de L’Atlàntida més enllà dels Països Catalans», a Jacint Verdaguer en el centenari de L’Atlàntida, Barcelona, Fundació Carulla Font, 1977, pp. 76-94. «Translations of Mercè Rodoreda's Works», Catalan Writing 11 (1993), pp. 42-47.
	© Grupo de Investigación T-1611, Departamento de Traducción, UAB \| Research Group T-1611, Translation Departament, UAB \| Grup d'Investigació T-1611, Departament de Traducció, UAB