PRESENTACIÓ

MARIO SANTANA
UNIVERSITAT DE XICAGO


La figura del traductor ocupa sovint un espai marginal, sinó inexistent, en la definició de les ciutadanies literàries. Preocupats pel catàleg d'allò que seria suposadament propi i original, els crítics i historiadors han tendit a veure la riquesa d'un llegat cultural seguint el cens d'autors i textos que poden considerar-se autòctons, el fruit d'una producció nacional (siguin quines siguin les fronteres lingüístiques, polítiques, ètniques d'aquest concepte) que es pretén i es proposa com independent. A major autonomia, a major capacitat de produir obres originals, majors en conseqüència semblarien ser la potència i la frescor d'una cultura. En aquesta geografia de fronteres nítides i infranquejables, la traducció apareix com una tasca gairebé accesòria, sinó contraproduent, i és per això que les literatures nacionals acostumen a menysprear els noms d'aquells a qui la història ha acusat d'imitadors o seguidors de modes estrangeres, donat que, en comptes de conrear la llavor del que seria «veritablement nostre», dedicaren els seus esforços a la importació i apropiació del que és forà.

El somni de l'endogàmia produeix sovint monstres. Cap literatura s'alimenta exclusivament de si mateixa, per la senzilla raó que el procés literari no és solament un fenomen de creació sinó també, i no en menor mesura, de recepció: no existeix escriptura sense lectura, i si bé és cert que en la majoria dels casos la producció d'una literatura determinada es produeix en una sola llengua, no ho és menys que, mitjançant el mecanisme de la traducció, l'horitzó dels seus lectors s'estén més enllà dels límits imposats per la llengua pròpia. Una cultura que no tradueix és una cultura empobrida. Gràcies a la traducció, són moltes les literatures que gaudeixen avui del seu propi Homer, el seu Dant, el seu Cervantes, el seu Tirant, o la seva sor Juana.

És innegable la importància de la traducció per a l'existència i viabilitat d'un sistema literari, entès aquest com conjunt d'activitats de producció, circulació i recepció d'allò que una societat donada considera com literatura. La constitució de mons imaginaris i models genèrics dintre de qualsevol sistema no s'alimenta exclusivament de les aportacions dels seus ciutadans més immediats (els habitants nadius d'aquest sistema) sinó que depèn també d'idees i formes manllevades d'altres, una apropiació —potser podem parlar d'una veritable nacionalització— que es realitza en gran part gràcies a la traducció. Més que un simple instrument d'accés a una realitat remota —que dependria d'influències més o menys efectives en els seus lectors individuals—, les obres traduïdes representen una presència directa i activa en la vida literària, de manera que la falta de producció autòctona d'un determinat model poètic, per exemple, ha estat suplerta en nombroses ocasions amb la importació de textos d'altres literatures. La traducció, doncs, no enriqueix solament la comunicació cultural d'una societat, sinó que pot arribar fins i tot a sustentar el seu funcionament.

Al presentar aquesta nova Biblioteca de traductors, que pretén anar editant en format electrònic les versions íntegres d'algunes de les traduccions ibèriques i americanes més rellevants des de l'Edat Mtjana, és imprescindible referir-se a Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912), el polígraf de Santander que fou el pioner de la investigació sobre la història de la traducció a la Península, de qui s'ha pres el títol per aquesta biblioteca virtual d'una de les seves tres obres fonamentals en aquest àmbit: Horacio en España, la Bibliografia hispano-latino clásica i la Biblioteca de traductores. Més enllà del seu pensament conservador —podria dir-se que fins i tot malgrat aquest—, Marcelino Menéndez Pelayo va posar en evidència la ineludible interconnexió entre cultures i va rescatar de la foscor els noms d'aquells que havien contribuït a enriquir la literatura castellana. En la seva activitat com filòleg fou conscient com pocs en el seu segle que parlar de literatures nacionals (tema predilecte dels seus contemporanis) suposa parlar necessàriament de literatures nacionalitzades, de fluixos i migracions. Aquesta nova Biblioteca de traductors —potser seria més adient parlar d'una biblioteca de traduccions— pretén servir d'instrument per a recuperar i preservar el llegat que ha fet accessible en castellà peninsular, castellà d'Amèrica i català l'obra d'altres cultures i, per això, ha transformat i eixamplat la ciutadania pròpia.