FUNDACIÓ BERNAT METGE: UNA COL·LECCIÓ CATALANA DELS CLÀSSICS GRECS I LLATINS
Joan Estelrich

ORIENTACIÓ

El Renaixement i Catalunya

El nostre Ressorgiment nacional palesa les seves virtuts fecundes suscitant en el nostre poble, especialment en les seleccions intel·lectuals, un àvid afany de saber positiu i humà, d'educació de l'ànima. Les nostres lletres pròpies, tot just renascudes, no poden satisfer, però, per causa de llur insuficiència, les necessitats de lectura d'un poble modern i complexe. No tenim, nosaltres, autors clàssics pròpiament dits, o els tenim en quantitat escassíssima.

Intervenguérem, seguint els italians i superant potser els francesos, en el període heroic del Renaixement. A l'entorn del Rei Joan, amador de gentilesa i de ciència, es formà un petit nombre d'esperits, l'obra dels quals inicia el primer període renaixentista entre nosaltres. Foren tanmateix discrets i tímids, pedants i candorosos ensems, com ho eren aleshores tots els humanistes del món. Llur esforç ha estat justament reconegut i assenyadament admirat per l'investigador perspicaç de la nostra història literària, mestre de tots nosaltres, Antoni Rubió i Lluch. La tasca, però, d'aquells abundosos traductors dels escriptors antics en els segles XIV i XV, no arribà generalment a tenir alt valor humanístic.

Cent anys després, a darreries del XV i començos del XVIè segle, quan el Renaixement triomfa gloriós, la decadència de Catalunya és ja un fet fatal. Aquella victoriosa transformació, absoluta i profunda, de les literatures modernes, les quals inspiren en les antigues llurs millors creacions, coincideix amb l'afebliment de la nostra nacionalitat política. Havíem cooperat, els primers dins la Península, a produir l'elevació humanista; en l'hora de rebre'n els fruits i beneficis, perdíem, però, la conciència nacional que ens havia d'empènyer a abastar-los i recullir-los. Així descendírem a la barbàrie en la cultura i en el llenguatge. Aquell magnífic intent de fer reviure l'antigor tota sencera –arts, lletres, ciències, filosofia i àdhuc institucions– ja no pogué interessar-nos íntimament. Mentrestant, d'allavors ençà, les literatures i les millors creacions dels antics esdevingueren els elements de cultura general, els medis de formar els esperits, utilitzats fecundament pels altres pobles de la nostra raça com a fons comú de tota educació veritable.

Necessitat dels clàssics

I ara, després de quatre tristíssims segles estèrils, sentim, més fortament que qualsevol altre poble, la fretura d'aquell sòlid nodriment. Reviscudes les nostres lletres en ple romanticisme, resten en gran part mancades de l'ingredient clàssic que les faci perdurables. Ens cal l'estudi fervorós de l'antiguitat grecolatina. I ens cal, no com un luxe d'arribistes, sinó com la necessitat de fruir una noble herència que ens pertany i no havíem pogut gaudir-ne encara. Ens diran que les modernes literatures germanes, les quals ja reberen aquella influència, són prou suficients per a la nostra formació. No; impossible. Les literatures modernes, en el nostre cas, no poden substituir les antigues. Sense beure en les nostres fonts naturals, Grècia i Roma, s'alteraria míserament el nostre sentit cultural. Així, si volem fortificar ta nostra mentalitat, hem d'anostrar íntegrament aquell heretatge, enriquit encara amb les aportacions dels humanistes de tots els temps i de tots els països.

Com aconseguir-ho? La escassa cultura clàssica que tots generalment tenim a Catalunya, ens l'hem feta, més o menys, per medi d'edicions i traduccions extrangeres. I aquestes, més que acostar-nos als antics, potser ens en allunyaven, pels obstacles naturals de tantes interpretacions mitjanceres. Perquè els autors antics es trobin situats a l'abast nostre, convé eliminar aquells obstacles. I l'única forma d'obtenir-ho és oferint al nostre poble els autors clàssics, en edicions catalanes, en traduccions al català. Per això ha nascut la «FUNDACIÓ BERNAT METGE».

Treballs isolats, orientats a tal objecte, no han mancat al nostre Ressorgiment. Quan Catalunya s'alça de bell nou, tornen també els catalans a l'amor de les llengües i les lletres antigues. Els noms de Bergnes de les Cases, Balari i Rubió i Lluch il·lustren el nostre Ressorgiment humanista. Sobretot, de principis de segle ençà, comencen els grans autors d'ésser divulgats honestament entre nosaltres, ja sense intermediaris. És un deure recordar excel·lents versions i pacients estudis d'Artur Masriera, Lluís Segalà, Costa i Llobera, Gabriel Alomar, Llorenç Riber, Lluís Nicolau, Carles Riba i alguns altres. Però, encara, l'obra no ha estat, en conjunt, prou metòdica, triada, crítica, exigent.

La nostra Fundació

Ara la «FUNDACIÓ BERNAT METGE» comença per a donar a l'empresa unes Normes, un mètode, una disciplina, un sentit estructural de totalitat, perquè sols així el nostre esforç resultarà ben compensat i podrà influir en què el nostre Ressorgiment nacional esdevingui verament clàssic.

Aquest Ressorgiment nacional fóra poqueta cosa si no ens hagués de posar culturalment al nivell dels pobles capdavanters, si no ens hagués d'integrar dins la llatinitat, dins l'Europa essencial. Per virtut de la nostra revifalla ja tornem a conèixer dies millors. Tornem a gustar la gaia ciència i a parlar el llenguatge de la poesia. L'edifici sols serà complet i acabat, però, quan tindrem, dins aquest retorn, els autors eternalment exemplars, en viva llengua nostrada.

És hora també que participem en els descobriments i estudis per medi dels quals s'és constituïda la ciència filològica, restauradora dels clàssics. Si en altres camps científics, l'activitat catalana, àdhuc en els segles de decadència, ha pogut ésser fecunda, a la ciència de l'antiguitat només li hem donat un nom principal: el de Lluís Vives, i encara un nom gairebé desnacionalitzat. Perquè el nostre ressorgir sia complet, cal que ens apliquem també a aquesta ciència. La «FUNDACIÓ BERNAT METGE» no oblidarà tampoc aquesta altra finalitat. Comencem per editar i traduir els grans autors; aquí ja se' ns presentarà ocasió d'exercir les qualitats pròpies del geni català, el seny, la claretat, la contundència i l'ironia. Qui sap si el nostre sentit de la realitat i la vida –hereus directes com som de Grècia i de Roma, nostres colonitzadores– contribuirà a donar una interpretació més Íntima dels clàssics, més verídica, potser insospitada. Anant al fons de l'obra, desbrossant l'espessa erudició que la volta, sense carregar-nos de ciència feixuga, segurs de la nostra lucidesa racial, podrem copsar tal volta la més profunda i autèntica humanitat de cada autor.

L'advocació de Bernat Metge

Era obligat, amb tals propòsits, que bategéssim la nostra empresa amb el nom del famós introductor, ja en el primer Renaixement, de l'humanisme en les nostres lletres. Voldríem, així, inspirar a l'obra de tots els nostres col·laboradors, la precisió i l'elegància, la finor i la sobrietat, la ironia i vigor, la inspiració clàssica i l'estructura àtica de l'estil de Bernat Metge. Car, aquest és, sens dubte, dels nostres grans autors, el primer i el que més conscientment tingué la noció renaixentista de l'art literari, a la Península.

Oportunitat de la Fundació

Ens podran dir que arribem un poc tard. I a nosaltres de respondre: no és mai tard si un hi arriba a temps. Els moments són solemnes. El món cerca la pau fugitiva, després de l'horror de la Gran Guerra. El nostre poble es troba ja madur en l'ideal nacionalista. Arreu, en les nacions més cultes –i singularment a la França veïna– hi ha un gran moviment propici a un nou humanisme, a una nova època clàssica. I, en aquest nou classicisme, Catalunya hi participarà; en aquest nou Renaixement, Catalunya hi sera.

Els nostres Mecenes

Signe delator de la nostra maturitat, de què havem assolit consciència històrica, és precisament que els directors polítics tinguin a honor màxima encoratjar el culte de les lletres i les arts. Així Prat de la Riba, en crear l'Institut; així Cambó, Mecenes de la «FUNDACIÓ BERNAT METGE». L'alt sentit d'aquests homes preclars havia de veure que, trobant-nos en un període de reconstrucció nacional, calia consultar la història, esforçant-nos a trobar-hi les característiques diferencials de les coses que passen i de les coses que queden. I un dels monuments de la història, més rics en lliçons exemplars, almenys per a la gent llatina, és sens dubte el conjunt de les literatures de Grècia i de Roma. Moltes revolucions de l'esperit humà han reflectit aquestes literatures; moltes formes han creat de pensament i bellesa; tant, que clares vegades deixen de mostrar a l'intel·ligència cap font de vida, cap idea activa, cap sentiment fecund. Hem volgut considerar l'enraonament i el seny, consubstancials amb l'ànima catalana; hem volgut creure que aquestes virtuts eren les úniques que podien assegurar la victòria del nostre poble i l'equilibri de l'humanitat. Havia d'ésser, doncs, primordial, en el nostre programa nacionalista, la difusió a Catalunya d'aquelles literatures que guarden sempre, fins en les obres menys proporcionades i belles, el respecte a la raó i a la forma clara.

Retorn a les humanitats

Avui, en tots els països de cultura superior, hi ha un eloqüent retorn a les humanitats. En les nacions capdavanteres és ja axiomàtica la necessitat present, literària i social, d'una renaixença clàssica. Els filòsofs o teoritzadors polítics contemporanis s'ajunten o s'oposen segons llur adhesió o llur desinterès respecte la cultura clàssica de l'Occident. A França, aquests mesos, és discutida amb gran passió la reforma de l'ensenyament secundari. Les enquestes, els articles, els debats parlamentaris que ha suscitat,
proclamen absolutament la superioritat de la cultura llatina en la formació dels esperits, i afirmen que sols les humanitats obren millor l'intel·ligència a l'home de carrera, que sols les humanitats eixamplen l'angle de la seva visió. Àdhuc –han dit alguns– per a la preparació, no diem ja del futur advocat o professor, sinó del metge, l'enginyer o l'investigador científic, cap disciplina, fora de les humanitats, no és capaç de servir de gimnàstica i entrenament intel·lectual, ni posar l'alumne en condicions de judicar sanament, de col·locar racionalment les idees, d'expressar-les correctament.

També la societat catalana comença de sentir aquesta profunda necessitat de vida cultural i cerca l'alè de fortitud que pugui entobustir-Ia. Ens cal combatre la incoherència social que regna entre nosaltres, i les sements que arreu bellament fructificaren no deixaran d'aportar-nos la benèfica influència de llur harmonia essencial. El cabdal dels antics és tan ric que poden, sens dubte, molt més que la baixa o estrafalària literatura corrent, obrir l'ànima del nostre poble a idees noves, sòlides i segures, d'abast i de
conseqüències imponderables. Més que plaers estètics i exemples de bell llenguatge, tals són els ensenyaments que dels vells autors havem d'esperar. Les Muses i les Gràcies ens concediran després llur encís, com un premi més al nostre esforç.

L'edat d'or de les lletres catalanes

Com ha dit un dels nostres mestres, l'edat d'or de la nostra literatura no la trobem en el passat i hem de cercar-la en l'esdevenidor. Així es compliria la profecia de Milà, el qual augurava, mig segle enrera, en l'alba indecisa del nostre Ressorgiment, dies de glòria per a la literatura catalana. Però, les edats d'or de les literatures germanes són fruit de la influència clàssica, que no reberen les nostres lletres. És, doncs, evident, que si no incorporéssim a la nostra literatura el saber dels antics, si no tapéssim aquesta llacuna immensa en la història del nostre esperit, si no fundéssim, en definitiva, un humanisme català, aquell que la fatalitat històrica ens privà de tenir en el segle XVI, resultaria difícil obtenir la evolució que ens ha de portar, a la fi, una literatura clàssica i nacional ensems.

Es presenta, doncs, la necessitat d'enfortir el nostre nacionalisme literari, que podria perdre's, desorientant-se i produir una obra desequilibrada i anàrquica, inconsistent i fragmentària. Editar i traduir semblaran tasques ben humils. Són necessàries, tanmateix, per a acabar d'enrobustir el nostre Ressorgiment literari. La tasca filològica no serà, doncs, per a nosaltres, una finalitat de pedants. Pel contrari, serà només un medi d'engrandir les nostres lletres, de donar a la nostra literatura la passió irreductible de la realitat i l'exactitud, el desig de precisió i claretat; serà només un medi de fomentar el gust i la finor, de preparar una cultura enciclopèdica i agradable, de donar als nostres escriptors les «clartés de tout» de què parla Molière.

Vers el classicisme

Si els nostres homes de lletres continuessin negligint els clàssics, no arribarien mai a posseir un fort sentit literari. Continuarien admirant, com ja succeeix massa sovint, contrasentits i produccions sense solta, obres mancades de fonament i d'ordre.

El classicisme exigeix a l'escriptor molts esforços i moltes renúncies; però el compensa, en canvi, amb les més preuades virtuts. Voldríem, per l'exemple dels clàssics, que s'anés formant una literatura catalana impersonal o aparentment impersonal, en què els autors prenguessin bona cura en la perfecció de la forma, sentissin l'amor de la grandesa, i intentessin obres d'ample abast. Voldríem eixamplar l'horitzó de l'home de lletres, perquè es creés una ànima més rica, més documentada i més flexible, fins a realitzar el tipus de l'escriptor ideal: Goethe. La «imitatio Goethii» fou predicada alguns anys a Catalunya, oblidant que Goethe era, a son torn, un imitador i que calia, en tot cas, acudir a la font primera. Aquella facilitat d'esperit, aquella hospitalitat literària que tots li admirem, era la penyora dels clàs.sics. Els quals vénen a ensenyar-nos que l'autor no ha d'esplaiar-se, ans ha de treballar; no ha d'abandonar-se al conreu morbós de la pròpia vanitosa psicologia, ans ha de crear éssers i esdeveniments externs, amplament universals i per tant generosos.

El nostre Ressorgiment no és d'avui; portem ja prop d'un segle de lluita literària, i aquesta quasi maturitat ens salvarà dels defectes inherents a una obra de traducció i edició. Correríem, certament, el perill de formar un esperit literari totalment llibresc i justament impopular. La nostra literatura no fóra verament nacional, sinó un producte d'imitació indefinida. Esperem que això no podrà esdevenir-se, perquè estern precisament en un període de vivacitats espontànies, que cal més tost llimar i corregir.

Vers la perfecció de llenguatge

La influència sobre la literatura vol dir específicament influència benefactora sobre la llengua. Per l'exercici de traducció els autors contemporanis seran empesos a renovellar el vell fons de l'idioma. Avui, el català, en certs casos, resulta encara impur i indecís. La traducció clàssica haurà de donar-li, definitivament, la màxima perfecció, elasticitat i abundor, retornant-lo sense cap violència a la sintaxi pròpia, a la seva profunda naturali.tat, adulterada avui per la influència de les parles veïnes, i enriquint-lo amb mots que per dret d'herència li pertanyen.

Caràcter popular de la col·lecció

Per a resumir: la «FUNDACIÓ BERNAT METGE» aspira a suscitar a Catalunya un novell humanisme intuïtiu i creador – no l'humanisme mediocre de filòlegs pedants, que no sap retrobar la vida en les grans obres eternes. El nostre programa aspira també a suscitar l'interès de tothom. La adhesió, només, d'una élite poc nombrosa, no sabria satisfer-nos, car no volem crear simplement un luxe de vanitat nacional ni una cultura artificial del patriotisme.

Volem, d'altra banda, que el nostre esforç assoleixi la màxima importància i dignitat científica. No tractem de reeditar a Catalunya i traduir senzillament les edicions forasteres, sinó de fer una col·lecció nova –al costat de l'alemanya de Teubner, les angleses d'Oxford i de la «Loeb Classical Library», la francesa de l'Associació «Guillaume Budé». I volem que aquesta col·lecció nova, típicament intermitja entre la «Loeb» i la «Budé», sia també original: bella mostra de la indústria editorial catalana i bella producció de la ciència filològica renaixent a Catalunya, però sense aquell aparell científic ni aquells monuments d'erudició que no ens és possible produir encara i que podrien esverar el nostre públic.

No serà, doncs, la nostra obra, una simple reproducció revisada de les col·leccions forasteres. Les necessitats de la cultura general catalana exigeixen un tipus especial d'edició clàssica, sense pretensions excessives, però també sense massa humilitat. Hem d'atendre, abans que tot, la necessitat urgent de posar els clàssics a l'abast del lector català. Els grans autors no són per llegir a les biblioteques públiques ni a les dels ateneus, ans bé reclamen la solitud i la calma. Cal assaborir-los tranquil·lament en la pròpia cambra d'estudi; cal posseir-los materialment i per això l'edició popular esdevé absolutament imprescindible.

Existeix la llegenda d'ésser, els clàssics, avorrits i pesats. No els han llegit mai, certament, els qui l'han creada. Aquesta llegenda és la impressió vulgar dels estudiants peresosos. La manca d'obres que ens acostessin amablement a l'original viu, ha.fomentat entre nosaltres aquesta falsa idea. Sobretot hi ha contribuït el fet d'estar acaparats els autors antics pels erudits sense emoció, pel pedantisme oficial i privat, que és la grotesca caricatura de l'humanisme. En aquesta situació resultava impossible que la nostra gent concedís als antics cap valor de vida. Si oferim al públic, directament, les grans obres clàssiques, en forma assequible, aquella llegenda s'esvairà i el públic acollirà els grans autors sense cap prejudici.

PLA

Abast de l'empresa

Departirem la nostra empresa en dues grans col·leccions: grega i llatina. Eixamplarem, però, el sentit donat ordinàriament als clàssics, induint-hi els principals autors cristians dels primers segles. Així hi haurà Gregori Nazianci i Joan Crisòstom després de Demòstenes i Lysias; com també Lactanci, Sant Agustí i Prudenci, després de Ciceró, Sèneca i Tíbul.

Per començar, publicarem els textos verament clàssics i principals. En segon terme vindran els dels autors cristians. Després, els d'ordre secundari. Més tard, si l'empresa continua, els tractats tècnics o científics. Donarem preferència també a les obres íntegres i plenes de vida, sense excluir, però, certes obres fragmentàries de valor excepcional; sobretot els fragments lírics, que ens revelen els papirus recentment estudiats, hauran de figurar-hi indiscutiblement.

Tipus dels volums

El tipus de volum és: un text acompanyat d'introducció i comentaris de conjunt i la traducció catalana davant el text. Del text i de la traducció en farem edicions separades.

Així cada tom vindrà a contenir: el comentari preliminar sobre l'autor, el seu temps, les seves obres, el seu gènere literari, en el primer volum de cada autor o obra continguda en diversos toms; la història resumida del text; l'exposició, resumida en una o dues pàgines, de cada obra o part continguda en el volum; a l'esquerra del lector, el text antic, amb notes brevíssimes de les variants considerables; a la dreta, la traducció catalana amb notes brevíssimes sobre els passatges que calgui interpretar o remarcar; índex general, al final del volum o sèrie de volums que comprenguin un autor o obra; en certs casos, a tall d'apèndix, estudis i comentaris especials, índex de noms propis, glossaris, «incipit» de poemes i de versos, etc. Algunes edicions, com les de la poesia èpica grega, iran il·lustrades amb reproduccions d'escenes tretes dels vasos hel·Iènics.

El número de cada pàgina serà igual en el text i en la traducció. El volum mig contindrà unes 300 pàgines. El format 14 x 22 cm. Per les edicions sense text antic, seran suprimides únicament les pàgines d'aquest, subsistint la mateixa numeració total.

Normes de la Fundació

En primer lloc, anem a realitzar una obra col·lectiva. Volem harmonitzar-hi, doncs, amb un mètode, amb una finalitat comú, els esforços de tots els qui a Catalunya s'ocupen de les lletres antigues. A tal fi han estat redactades unes Normes, per a orientar i unificar la tasca dels diversos col·laboradors, a les quals el nostre cos de revisors ha donat unànimement llur conformitat.

En quins principis s'han inspirat aquestes Normes? En els principis d'una probitat perfecta, que permetin donar més del que oferim. Que en l'adopció del text sia respectada la tradició, però tenint en compte les troballes i els estudis recents. Que, damunt el fetitxisme de l'erudició, predominin els drets del gust. Que hi hagi la major perfecció en les condicions científiques, sense perdre de vista l'exigència d'un valor literari primordial. Que les traduccions sien d'una exactitud fidelíssima i es presentin amb to natural i vestiment artístic. El punt de vista literari és en nosaltres essencial, per tractar-se de formar, ja íntegrament, el català culte que ha de sortir de la prova humanística.

L'adopció del text

Per l'adopció del text no podíem acudir, naturalment, a les edicions «vulgates» ni a les col·leccions usuals, ja en part endarrerides. Ens cal exercir fatalment la crítica textual, però no estem en condicions d'oferir edi.cions crítiques ni són aquestes, evidentment, les que necessita l'estudiós i el lector català. Fóra ridícul pretenir-ho en l'estat actual de la nostra competència i de la nostra documentació.

Nogensmenys, ens és factible tenir en compte tots els treballs de la filologia contemporània, perquè les nostres edicions presentin la suficient garantia científica. Una estimació comparativa de les darreres edicions dels grans filòlegs alemanys, francesos i anglesos, les quals són fetes amb ciència formidable i amb veritable geni, ens indicaran el testimoni més digne de fe. La nostra tasca es troba reduïda, doncs, a tenir presents les millors edicions crítiques i coneguent els darrers treballs especials sobre cada autor i cada obra, triar les formes que semblin adaptar-se millor al context. Hi ha dificultats, certament; però la probitat ens obliga a no prescindir de la crítica, ni tirar pel camí d'enmig davant els problemes que susciten les variants, àdhuc en els llocs on el sentit no en resulta gaire afectat.

El text, però, irà estricte, sense interpolacions ni conjetures, generalment. Les variants a considerar seran també reduïdes al mínim. Serà suprimit tot comentari exegètic o explicatiu al peu del text. Finalment, persones de reconeguda autoritat revisaran minuciosament l'adopció del text, el qual sofrirà també la màxima correcció tipogràfica.

Condicions de la traducció

Quant a la traducció, les obres hauran d'ésser considerades, no com a textos morts, sinó com a obres d'art, obres vivents, produïdes per homes que hi abocaren llur vida. Per això, en les traduccions nostres, hi col·laboraran els filòlegs amb els artistes, tal volta amb preponderància dels darrers. El treball pacient d'investigació i de restauració, aquesta tasca indispensable per a netejar l'obra d'art dels barbarismes dels copistes, aquesta restitució de les seves línies essencials, ja ens la donen, gairebé acomplida totalment, els erudits estrangers. Més aviat ens pertocaran a nosaltres les joies de la producció artística. Així l'entusiasme creador, el sentit delicat de la forma, restituint en nostra llengua la bellesa dels textos antics, completarà l'obra del filòleg.

Quin serà, doncs, l'objecte de les nostres traduccions? Facilitar la intel·ligència del text antic i permetre ensems als que no poden anar directament a l'original, sentir-ne la seva frescor i encís immortals. Malauradament, el ritme de la poesia i de la prosa sols poden assolir-se d'una manera imperfecta. Donades tals dificultats i a fi d'evitar interpretacions personals, les nostres traduccions seran fetes en prosa usual.

La bona traducció suposa, ultra un cúmul de coneixences especials, llarga intimitat del traductor amb l'autor. Per això els nostres col· laboradors triaran les obres de llur preferència i gust personals, aquelles que hagin arribat a posseir completament.

Diríem, per a resumir, que les nostres traduccions hauran d'ésser vives, exactes, precises, elegants, correctes, ben escrites, molt conciençoses i del tot ajustades a les intencions de l'autor. De cada passatge se n'haurà de traure el sentit natural. Segons el caràcter de l'obra, haurà d'ésser el gènere de traducció.
No hem de violentar la nostra llengua, ni sacrificar res, en canvi, al desig del bell dir, ni catalanitzar o modernitzar massa les idees, sinó donar el matís de cada mot, el sentit escrupulós de cada frase, el color de cada expressió, el tò de cada troç.

Ha estat exigida als nostres traductors la renúncia a fer obra personal. No els demanem que posin de manifest l'esperit, el talent, l'eloqüència, ni sols el propi sentiment literari. Els hem demanat que s'oblidin de si mateixos, per a deixar parlar el text antic; més exactament, per a fer-lo parlar.

El català d'avui

Per sort, el català d'avui permet les més diverses acomodacions. És, com la llengua dels poetes grecs, un llenguatge a voltes altívol i a voltes familiar, rublert d'imatges, desdenyós de la sintaxi rígida, ric en neologismes ardits i en impropietats utilíssimes. En català podem fer el que no podríem amb el pas correcte i assenyat de la prosa francesa moderna. El traductor gaudeix, doncs, emprant una llengua com la nostra, no cristal·litzada encara, d'una llibertat de moviments que no tindria en cap dels altres idiomes cultes. Aquesta major llibertat vol dir, però, major responsabilitat. Podria caure en el perill de forjar un instrument arbitrari. Per això haurà d'inspirar-se, com a norma general i obligada, en la llengua catalana vivent i corrent, repensant en català d'avui les idees de l'autor antic i recorrent només als arcaismes i neologismes en els casos imprescindibles.

Complement de la nostra obra

Les traduccions poètiques, com els comentaris extensos o els estudis filològics detallats, no entren, per ara, en el nostre pla. Aquestes publicacions les deixem com una perspectiva de l'esdevenidor, avui encara impossible a Catalunya. No vol dir això que limitem les nostres intencions i esperances. Ans bé, la «FUNDACIÓ BERNAT METGE» preveu la necessitat de completar l'empresa d'aquestes edicions amb l'intensificació dels estudis clàssics entre nosaltres. Per aquest camí contribuirem a deixar d'ésser dilectants superficials i realitzarem la veritable «il·lustració» de la nació catalana, fins a desvirtuar del tot la influència perniciosa de molts autors forasters contemporanis sobre el nostre esperit.

Esperem, doncs, que, seguint l'impuls de la nostra «FUNDACIÓ BERNAT METGE», es començaran a publicar a Catalunya edicions crítiques, utilitzant manuscrits no tinguts encara en compte; que es faran recerques i estudis de detall sobre la gramàtica, l'estil, el vocabulari dels diferents au.tors; que es .publicaran monografies resumint l'estat actual de la ciència dels antics en un punt concret; que es recolliran col·leccions de textos referents a un tema especial, com, per exemple, els textos dels autors antics referents a Catalunya; que es prepararan els imprescindibles diccionaris generals grec-català i llatí-català; que s'investigaran els manuscrits existents en les biblioteques i arxius peninsulars; i que s'editaran, en les nostres col·leccions enciclopèdiques, tractats manuals d'art i de filologia grecoro.manes. Com deia Pasquier –i prou ho saben els poetes atents a les lliçons de Pompeu Fabra– són coses que fraternitzen ensems la poesia i la gramàtica. Tot és, a fi de comptes, honorar les Muses, que són germanes.

La millor propaganda

Així, doncs, la nostra Col·lecció va dedicada, en general, a tot el públic català, a fi que s'interessi a una cultura que és el fonament de la civilització nostra; a fi de restaurar una tradició perduda, que és la nostra tradició més autèntica.

Per primera vegada a la Península ibèrica haurà estat intentada i reeixida una Col·lecció semblant. Amb aquest fet Barcelona consolidarà la seva capitalitat editorial entre tots els països hispanoamericans. Homer, per exemple, serà editat, per primer cop a les terres peninsulars, íntegrament, en la llengua original. Cal esperar que resultarà considerablement profitós per a la nostra pàtria l'efecte que aquests fets produiran entre les seleccions intel·ligents de tot el món. Per llur vàlua científica i literària les nostres edi.cions esdevindran la millor propaganda de Catalunya a l'estranger i entre els pobles hispànics d'ultramar. I així podrem afirmar el prestigi del nostre país, conegut avui més aviat per la seva potència econòmica i per ésser camp de tota mena de violències extremades.

REALITZACIÓ

Edició bàsica: el text antic amb la traducció catalana

El públic català –àdhuc aquell públic constituït per la gent de carrera universitària– no està gens familiaritzat amb les lletres clàssiques. Per això la nostra edició bàsica consisteix en la publicació junta de text i traducció, davant per davant. Els amics de les literatures antigues estimaran l'ajuda d'una interpretació per a capir un text que, tot sol, els fóra de penosa lectura. I tots aquells –tal és el cas general– que no feren estudis humanistes, agrairan també que els sia facilitada directament la coneixença de les obres dels grecs i llatins, les quals no poden llegir en el text original.

Té encara la nostra Col·lecció un objectiu pedagògic. En els Instituts i àdhuc en les Universitats, els coneixements que es poden obtenir de les llengües clàssiques són, per regla general, insuficients. Els estudiants, si volen compendre un text, han d'acudir per força a les traduccions en llengües forasteres, que molt sovint encara els allunyen més de l'original antic. Les nostres edicions permetran als estudiants catalans compendre i estudiar els textes clàssics amb molt major fruit. Els autors que fins ara només han conegut per referència, estaran fàcilment a llur abast.

Edició del text sol

Per als erudits, per als filòlegs, per als professors i alumnes dels països hispanoamericans fem també una edició amb el text sol. Així les Universitats, Instituts, Escoles especials, Col·legis i Seminaris d'Espanya, Portugal, Centre i Sud-Amèrica podran acudir a les nostres edicions, les quals oferim en condicions econòmiques sense precedents.

Edició de la traducció sola

Finalment, al gran públic, a tots aquells que desitgin conèixer els grans autors, en obres sòlides, per mitjà de versions directes, ben fetes i acurades, de lectura fàcil i delectable, oferim també les traduccions soles, editades a part.

Condicions externes dels volums

A fi de realitzar aquesta empresa, la «FUNDACIÓ BERNAT METGE» s'ha posat d'acord amb l'EDITORIAL CATALANA, la qual s'encarregarà de la impressió i distribució de les obres.

La mateixa cura que posem en el contingut dels volums, dediquem també a llur aspecte extern. Cal fer honor a l'edició catalana.

Hem escollit uns caràcters grecs especials, molt clars i nets, els mateixos adoptats per l'associació francesa Guillaume Budé, la qual ens ha concedit amablement el dret a utilitzar els seus admirables caràcters, dels quals té registrada la propietat exclusiva.

També hem triat uns caràcters llatins, tipus elzevir clàssic, fi i elegant.

Quant al paper ordinari, la fàbrica catalana de Torres-Domènech ha fet un paper especial, sòlid, de color d'os, intransparent, resistent a l'ús i al temps.

Les escobertes ordinàris seran en fort paper de fil, acartronat, resistent i flexible.

Per als amics de les edicions selectes, els bibliòfils i els humanistes, fem un tiratge de luxe de l'edició bàsica, en excel·lent paper de fil, fabricat aposta per la famosa casa Guarro, i amb filigranes especials, dibuixades per Josep Obiols, representant i'òliba de Minerva sobre un bri d'olivera en el paper destinat als volums grecs i la lloba de Roma en els llatins.

Tots aquests tiratges seran enquadernats en rústica, però amb lligadura forta, flexible i molt acurada.
Un petit nombre de volums, en edició distinta de les altres, seran enquadernats en pell, amb ferros especials.

La impressió és feta amb la major simplicitat de títols i de caràcters.

Les portades, igualment, amb tota naturalitat, dignitat i proporció, sense ornaments superflus, ni carregaments de luxe fals. El bust de l'Asclépios emporità, emblema de la Fundació, en serà l'únic ornament.

FONT

Joan Estelrich, Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins, Barcelona, Editorial Catalana, 1922.